No fa gaires dies va morir un avi relativament pròxim. El seu comiat em va portar a fer alguna reflexió que vull compartir.
En Pau s’ha mort. Es pot dir que ja li tocava, tenia més de noranta anys i havia viscut la vida que, poc o molt, havia triat. No obstant, no hi podem fer més: els que ens quedem sentim la tristesa de saber que ara la Filo haurà de viure sola després de seixanta-set anys de companyia i que no el tornarem a tenir assegut a taula el dia de Reis.
El ritual de comiat consisteix, d’acord amb les creences del Pau, en un dia de visites al tanatori i un enterrament cristià. A l’enterrament, el temps lent i el silenci em permeten reflexionar sobre el sentit de tot això.
És llavors quan m’adono de com ha canviat la relació dels infants amb la mort. Fins fa uns quants anys, els nens tenien un tracte habitual amb la mort: la mort dels animals, estimats o utilitaris, es produïa amb freqüència davant seu: a les cases es mataven, com a mínim, pollastres i conills. La mort de les persones tampoc els era estranya: es morien a les cases els vells i fins i tot alguns nens ben petits. Quan això passava, se’ls vetllava a les cases abans de dur-los a les esglésies per al comiat de rigor. Avui els nens i nenes tenen amb la mort un contacte estrany: tenen poques ocasions de presenciar la mort dels animals, i pel que fa a les persones que se’n van, sovint no les poden veure i de vegades ni tan sols se n’acomiaden amb un ritual, perquè no els portem als enterraments.
Prendre consciència de la mort ens connecta amb la vida. Ja de ben petits, ens preguntem què passa quan morim, si és que anem a alguna banda, on anem, i això ens porta a demanar-nos qui som, d’on venim… La idea de la vastitud del desconegut i de l’existència d’una dimensió transcendent se’ns apareix quan prenem consciència de la finitud de la vida a través de l’aparició de la idea de la mort.
El ritual de pas que és el comiat d’un mort és necessari i imprescindible. Ho és perquè ens dóna uns moments de descans del tràfec vital i de reflexió, moments que ens permeten la introspecció i que renoven el nostre compromís amb la vida amb sentit. Moments per ordenar les nostres etapes de relació amb les persones: amb les que se’n van, perquè posem punt i final a la mena de relació que hi teníem i en comencem una altra, ara amb el seu record. I amb les que es queden i eren properes a qui mor, perquè ara hi encetem una etapa diferent, ja sense la persona que ens ha deixat. Els infants han de poder fer el comiat a la seva manera. Cal que els nens i nenes puguin dir adéu als avis que se’ls moren, que els puguin veure, fins i tot, si ja tenen sis o set anys, i que puguin adreçar-los unes últimes paraules d’amor. Cal que els puguin acomiadar a la seva manera. Potser amb un petit acte simbòlic fet a la seva mida, si encara són petits. Per tal que ho puguin fer, podem acompanyar-los amb tranquil·litat i enteresa i oferir el nostre exemple, potser posant una flor prop de l’avi o de l’àvia i dient-li una cosa bonica per, després, preguntar si volen fer el mateix. Val la pena fer-ho en un moment tranquil, abans o bé després dels moments més socials del comiat de la gent, a soles amb ells, amb calma i amb senzillesa.
I cal també que els infants vegin com acompanyem o ens deixem acompanyar per les persones que ens estimem. Així podran viure el sentiment de comunitat que els farà saber que formen part d’un teixit de persones que els fan humans.
La Filo va decidir que les flors que guarnien la tomba del Pau es quedessin a l’església. Allà farien més servei que aquí al cementiri, on es pansirien de seguida amb tanta calor, em va dir mentre els paletes tapiaven la tomba. Jo ho vaig veure com un acte de generositat amb la seva església i un retrat d’aquest caràcter d’aprofitament tan nostre, però també em vaig adonar que la Filo no podria fer el gest simbòlic de dipositar flors a la làpida a l’últim moment, quan els obrers haguessin acabat la feina i fos hora de marxar donant-ho tot per acabat.
Vaig sortir del bell cementiri penedesenc i vaig collir una branqueta d’olivera d’allà fora. Li vaig donar a la Filomena per si li podia fer servei i ella va dir: “L’olivera vol dir pau, com ell”. Va mig somriure, va esperar i, quan va ser hora de marxar, va demanar al seu nét que l’acompanyés davant la làpida. Caminava a poc a poc, amb molta emoció. Va posar la branqueta d’olivera al rapís i va dir en veu alta “Espero retrobar-te, Pau!”
Les paraules de l’àvia Filomena obren una altra reflexió, aquesta sobre l’esperança. Podem deixar-la per a un altre dia.
PD. Aquell moment tan poc solemne en què els obrers tapien la tomba, empastifant les ranures de ciment i rascant amb les paletes, tot ell prosa descurada i tan poc congruent amb les formalitats precedents, no deixa de ser moment que ens reconnecta amb la vida que continua: mentre dura, parlem de què farem a continuació, les amigues de l’àvia li diuen que la passaran a buscar els vespres per anar a caminar, li insisteixen que caldrà que surti i es distregui… Sembla que fins i tot aquest detall té el seu sentit!