Quan una persona assisteix a una conferència ho fa moguda per la curiositat, la necessitat o la il·lusió de conèixer un punt de vista sobre la realitat que comparteix el ponent.
La confiança que fan a qui parla les persones que han anat expressament a escoltar-lo converteix aquesta feina en una gran responsabilitat. Cal dir veritats que no siguin òbvies sinó útils i fer-ho d’una manera prou fluida que resulti agradable a qui l’escolti.
Fa molts anys que parlo davant del públic, i de públics molt diferents en edat, condició social i situació vital. Per tant, he pogut adaptar les meves capacitats a la diversitat. He parlat per infants de menys de 6 anys explicant contes i fent tallers en biblioteques. He fet classes a l’escola primària i a adolescents de secundària. Faig de professora de futurs mestres a la universitat i a advocats en exercici en màsters de mediació. Faig formació de pares a grups de famílies gitanes i magrebines, faig conferències en auditoris amb famílies sensibilitzades i formades en temes educatius. Parlo en claustres formats per docents d’educació infantil, primària i secundària. Cada públic té les seves necessitats i capacitats, però tots, tots, tenen interès i confiança en el que dic.
Estar a l’alçada d’aquest interès i confiança és el repte que se’m presenta cada vegada que preparo una intervenció. Què diré, com ho diré, què hauré de deixar fora del discurs per falta de temps (aquesta renúncia sempre és una mica difícil de fer), si ho acompanyaré d’imatges o si serà preferible que se centrin en mi…
Trobar-nos
Quan el públic és a la sala i em toca prendre el lloc davant, em miro els que estan a punt d’escoltar-me i se’m desperta tota la simpatia del món. Em sento agraïda de la confiança que em fan, de l’oportunitat que em donen de compartir el que sé. I, alhora, se’m desperta també la inquietud de voler-ho fer bé, de dir coses que els interessin prou, de parlar amb claredat i proximitat, que és com m’agrada que em parlin a mi.
La tornada a les activitats presencials permet una connexió amb el públic que no permet la intermediació de la pantalla. Fer formacions en línia és avantatjós, això sí, per la comoditat de no haver-se de desplaçar. Les famílies no hi han de dedicar tant de temps com quan han d’anar i tornar i jo mateixa he de voltar menys. Però quan l’altre dia, sense anar més lluny, una setantena de persones de Roda de Ter es van trobar a la biblioteca del seu poble, es va anar despertant un sentiment de comunitat entre pares i mares d’adolescents que no pot néixer on-line. I quan, al final de la conferència, vam fer petar la xerrada a peu dret amb els que no tenien pressa per marxar, van emergir noves idees i alguns propòsits col·lectius que no haurien pogut néixer si no haguéssim estat junts.
Trobar-nos, parlar i pensar plegats suma. Espero veure-us a tots ben aviat, allà on sigueu!