Tenen 20, 30, 40, 50, 60 anys. Són, gairebé sempre, dones. Tenen una feina no qualificada. Treballen tres hores al dia i arriben a casa com si n’haguessin treballades set o vuit.
S’ocupen que els nostres fills dinin i passin l’estona entre franja i franja de l’horari lectiu. Això, que sembla tan senzill com posar un plat a taula i aviar-los a jugar és, a l’hora de la veritat, una de les feines més esgotadores i desagraïdes de totes les que tenen relació amb el tracte amb els infants.
Perquè donar-los el dinar i ocupar-se del temps d’oci abans de reprendre les classes a la tarda vol dir, a l’hora de la veritat, el següent: inculcar als nens i nenes hàbits bàsics d’higiene com rentar-se les mans abans de dinar i les dents quan acaben; aconseguir que mengin de tot (tant si els agrada més com si els agrada menys) per garantir que fan un àpat equilibrat i saludable; contenir les conductes inadequades a la taula, com llençar el menjar o porquejar-lo; ensenyar-los a agafar bé els coberts i a fer servir el tovalló; procurar que no bramin per demanar més aigua o més pa; organitzar torns a les piques perquè es rentin les dents amb el mínim desordre possible; fiscalitzar de manera adient els mals comportaments, procurant fer-ho sense cridar… i tot això en una sala gran on hi ha 60, 80 o 120 nens que s’han passat quasi tot el matí asseguts i continguts procurant aprendre alguna cosa. Nens que tenen ganes de cridar, de bellugar i de jugar i als quals, moltes vegades, no els agrada el que hi ha per dinar.
Els que som pares i mares ja sabem com n’és de difícil, a vegades, que els nens es comportin a taula: que mengin el que hi ha, que ho facin de manera correcta i que es rentin les dents ja són tasques de vegades esgotadores amb un sol fill o dos. Imagineu-vos l’exigència que representa aconseguir això amb un grup d’un mínim de 20 nens per monitora, en un entorn d’un centenar de criatures.
Però la feina no s’acaba aquí. Després d’aconseguir que tots i cadascun dels nens i nenes es rentin les dents i endrecin el seu necesser (la qual cosa elles han de supervisar) arriba l’hora de l’esbarjo. En alguns menjadors s’organitzen activitats reglades, generalment de participació voluntària (jocs de taula, tallers…) i en d’altres els infants senzillament juguen al seu aire, al pati o, quan plou, dins el menjador mateix.
Com qualsevol estona d’esbarjo infantil, és una estona on sorgeixen conflictes naturals derivats del joc: discussions, baralles, de vegades alguna agressió. Les monitores són les encarregades de gestionar totes aquestes situacions, i ho han de fer d’una manera educativa. La seva no és una feina docent, però és una tasca educativa de primer ordre. No obstant, de quines eines disposen per fer-la amb garanties? Quina formació tenen que les faculti per gestionar correctament els conflictes, per acompanyar adequadament els infants que tenen problemes, per fer costat al nen que els altres deixen sol i donar-li eines per ser un més? Són el sentit comú i la humanitat de les monitores els que fan el miracle de resoldre bé aquestes qüestions tan rellevants pel creixement dels infants.
Però les monitores, de vegades, estan cansades i se’ls acaben els recursos. Qui no ho estaria després de dues hores d’haver hagut de fer tot allò que dèiem fa una estona en un entorn de cridòria generalitzada i sumat a ocupar-se del menjar i del servei de taula? El rebombori que hi ha als menjadors escolars mina la moral de qualsevol treballadora.
Sense una formació específica en educació, sense personal de reforç (per reduir costos, el personal és el mínim exigible) i moltes vegades sense eines coercitives (sovint per fiscalitzar la conducta dels nens… han de fer informes escrits!) la seva feina és complicada.
I encara hi ha un altre element: hi ha monitores que han d’omplir cada trimestre butlletins informant les famílies de la conducta del seus fill al menjador: si menja de tot, si respecta els companys, si segueix els hàbits d’higiene, si és respectuós amb el personal… Moltes vegades, encara que aquests informes siguin negatius, elles no reben cap retorn dels pares preocupats. Hi ha poques coses tan decebedores com fer un informe cridant l’atenció d’una família i no saber-ne mai més res…
Donem eines a les monitores de menjador per aconseguir fer de l’estona de dinar una estona tranquil·la, amable, que permeti als infants relaxar-se i descansar abans de tornar a les aules. Dinar a l’escola ha de ser una experiència educativa agradable, i l’estona al menjador ha de ser una estona de reunió i descans reconfortants. O de joc constructiu i pacífic. Elles ho poden fer, amb ajuda i recursos. Els nostres fills ho agrairan.